.

Alpha Media Group Inc, agost 2002 [Consulta: 8 gener 2011]. El segon disc de la trilogia, "Heroes", tot i que conté el concepte de música minimalista i instrumental, incorpora més pop i rock, a causa en part de la col·laboració del guitarrista Robert Fripp. De la mateixa manera que Low, "Heroes" posa de manifest el zeitgeist de la Guerra Freda, simbolitzat per la dividida ciutat de Berlín.

[72] Incorporant sons d'ambient d'una gran varietat de fonts com ara el soroll blanc, els sintetitzadors i un koto, l'àlbum va tornar a ser un èxit, arribant al número tres al Regne Unit. La cançó que dóna títol al disc, tot i només arribar al número 24 de la llista de singles britànica, es va guanyar una popularitat duradora, per la qual cosa que se'n van publicar versions en alemany i en francès mesos després. [73] A finals d'any, Bowie va interpretar la cançó al programa televisiu de Marc Bolan Marc, i dos dies després en un especial nadalenc de Bing Crosby, on es va unir a Crosby per cantar « Peace on Earth/Little Drummer Boy», una versió de « The Little Drummer Boy» amb un nou vers contrapuntual.

Cinc anys després, aquesta versió a duo es va convertir en un èxit, arribant al número tres de les llistes britàniques el dia de Nadal de 1982. [74]

  • ↑ Hume, John [ et al]. Britain & Ireland: Lives Entwined III (en anglès).

  • ↑ 45,0 45,1 Carr i Murray 1981, p.  7 Bowie es va mudar als Estats Units el 1974, on es va instal·lar primer a Nova York per després mudar-se a Los Angeles. [49] L'àlbum Diamond Dogs, de 1974 i que està dividit entre el soul i el funk, és el producte de dues idees diferents: un musical basat en un futur salvatge en una ciutat postapocalíptica barrejat amb la idea de posar-li música a l'obra de George Orwell 1984.

    [50] El disc va arribar al número u al Regne Unit i al número cinc als Estats Units. Se'n van extreure dos singles: « Rebel Rebel» i « Diamond Dogs». Per tal de promocionar el disc, Bowie va començar la gira Diamond Dogs Tour, visitant ciutats dels Estats Units entre juny i desembre de 1974

    .

    La coreografia de la gira va ser a càrrec de Toni Basil amb efectes especials molt teatrals. Alan Yentob va rodar un documental d'alt pressupost, resultant en Cracked Actor, en el qual es pot veure un Bowie escanyolit i pàl·lid: la gira va coincidir amb el seu pas de consumidor de cocaïna a una veritable addicció, cosa que va donar com a resultat que estigués feble, paranoic i emocionalment inestable. [51] Després va comentar que l' àlbum en directe que el va seguir, David Live, devia titular-se «David Bowie Is Alive and Well and Living Only In Theory» ( David Bowie és viu i es troba bé només en teoria).

    Malgrat tot, David Live va solidificar l'estatus de Bowie com a superestrella, arribant al número dos al Regne Unit i al número vuit als Estats Units. A més, la seva versió de l'èxit d' Eddie Floyd, « Knock on Wood», va entrar al Top 10 britànic. Després d'un descans a Filadèlfia, on Bowie va gravar nou material, la gira va seguir amb un nou enfocament cap al soul.

    [52]

  • ↑ Nicholas Pegg 2004, p.  281-283
  • ↑ Pegg 2004, p.  561
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.

     189 Conn va començar immediatament a promocionar Bowie. El single debut de l'artista, « Liza Jane», acreditat a Davie Jones and the King Bees, no va tenir gens d'èxit comercial. Insatisfet amb The King Bees i el seu repertori de blues del tipus d' Howlin' Wolf i Willie Dixon, Bowie va abandonar la banda menys d'un mes després per unir-se a The Manish Boys, un altre grup de blues que incorporava soul i folk: «Solia somiar de ser el seu Mick Jagger», recorda Bowie.

    [23] « I Pity the Fool» no va tenir més èxit que «Liza Jane» i Bowie va trigar poc a moure's novament i unir-se a Lower Third, un trio de blues altament influenciat per The Who. Lower Third i Bowie eren habituals d'un pub de Denmark Street. « You've Got a Habit of Leaving» no va tenir millor recepció i va significar el final del contracte amb Conn.

    Va declarar que volia abandonar el món del pop «per estudiar mímica al teatre Sadler's Wells» però va continuar un temps més amb Lower Third. El seu nou mànager, Ralph Horton, culpable en part del seu posterior trasllat a artista en solitari, va veure un nou canvi de banda de Bowie, en aquesta ocasió a The Buzz, amb qui va llançar un nou single poc reeixit anomenat « Do Anything You Say». Mentre tocava amb The Buzz, Bowie també es va unir a The Riot Squad; els seus enregistraments, que incloïen una cançó de Bowie i molt material de The Velvet Underground, mai es van publicar.

    A partir d'aquí, Ken Pitt, que va presentar a Bowie per Horton, va prendre les regnes de la carrera com a mànager. Tot i la seva fama consolidada, Bowie vivia dia a dia. En paraules del seu biògraf Christopher Sandford: «Malgrat totes les vendes (més d'un milió de còpies només de Ziggy Stardust), subsistia essencialment amb escassos diners».

    [57] El 1975, en una jugada similar a la que li havia permès desfer-se de Pitt feia quinze anys, Bowie va acomiadar el seu mànager. En acabar els mesos de litigi, com descriu Sandford, va veure com «milions de dòlars dels seus futurs guanys s'entregaven» en el que va ser «un final molt generós amb Defries», per a després «tancar-se al West 20th Street, on per una setmana es van poder sentir els seus laments a través de la porta tancada de l'àtic». [57] Michael Lippman, l'advocat de Bowie en les negociacions, es va convertir en el seu nou representant; Lippman també es va emportar una generosa compensació quan Bowie el va acomiadar l'any següent.

    [58]

  • ↑ « Grammy Award Winners» (en anglès).

    National Academy of Recording Arts & Sciences, Inc.

  • ↑ David Buckley 2007, p.

     48

  • ↑ David Buckley 2005, p.

     175 Absoulte Beginners (1986), un musical de rock basat en la novel·la de Colin MacInnes de 1959 sobre la vida a Londres, compta amb la música de Bowie i ell mateix hi interpreta un paper menor. Aquell mateix any va actuar a Labyrinth, en el paper de Jareth, el rei dels goblins. [143] Dos anys més tard, va actuar en el paper de Ponç Pilat a la pel·lícula de Martin Scorsese The Last Temptation of Christ.

    Bowie va encarnar un empleat de restaurant descontent, al costat de Rosanna Arquette a The Linguini Incident (1991) i el misteriós agent de l' FBI Phillip Jeffries a la pel·lícula de David Lynch Twin Peaks: Fire Walk with Me (1992). Va interpretar un petit però fonamental paper com a Andy Warhol a Basquiat (1996), una pel·lícula biogràfica sobre Jean-Michel Basquiat dirigida per Julian Schnable i va participar en el spaghetti western Il Mio West, interpretant el pistoler més temut a la regió. [144] Va encarnar l'ancià gàngster Bernie a Everybody Loves Sunshine (1999) i va figurar a la sèrie televisiva de terror The Hunger.

    A El secret del senyor Rice (2000) va interpretar el veí d'un nen de dotze anys amb una malaltia terminal i l'any següent va aparèixer interpretant-se a si mateix a Zoolander

    .
  • ↑ 1,0 1,1 Stephen Thomas Erlewine. « David Bowie's Biography» (en anglés). L'àlbum de 1976, Station to Station, introdueix un nou àlter ego de Bowie, « The Thin White Duke», tret de la lletra de la cançó que dóna títol al disc. El personatge, visualment, era una extensió de Thomas Jerome Newton, un extraterrestre que va interpretar aquell mateix any a la pel·lícula The Man Who Fell to Earth.

    [59] Station to Station desenvolupa el funk i soul de Young Americans i és un avanç del krautrock i la música amb sintetitzadors de les seves següents publicacions. El punt a què havia arribat la drogoaddicció de Bowie es va fer públic quan Russell Harty va entrevistar el cantant per al programa London Weekend Television poc abans del començament de la gira de promoció del disc. Poc abans que comencés l'entrevista es va anunciar la mort recent del dictador espanyol Francisco Franco.

    Li van demanar a Bowie que cedís temps per permetre difondre les notícies que es van generar arran d'això. S'hi va negar, per la qual cosa es va començar amb l'entrevista, deixant per a després les notícies provinents d'Espanya. A la conversa amb Harty, com descriu el biògraf David Buckley, «les paraules del cantant eren pràcticament inintel·ligibles durant el temps que va durar la llarga entrevista.

    ] Bowie semblava estar completament desconnectat i era gairebé incapaç de dir una frase coherent». [60] El seu seny, segons una posterior confessió pròpia, s'havia enrarit a causa del consum de cocaïna; va patir diverses sobredosis aquell any i el seu aspecte físic començava a ser alarmant. [51] [61]

  • ↑ David Buckley 2005, p.

     281

  • ↑ « Best artist by Rolling Stone» (en anglès).
  • ↑ 14,0 14,1 Christopher Sandford 1997, p.  18-19 Bowie va actuar en el paper de Nikola Tesla, el físic que va descobrir el corrent altern, juntament amb Christian Bale i Hugh Jackman a El truc final (2006), una pel·lícula de Christopher Nolan basada en la novel·la epistolar de Cristopher Priest sobre la rivalitat de dos mags a principis del segle XX.

    Va donar veu al malvat Maltazard a la pel·lícula animada Arthur i els Minimoys, així com a un personatge al telefilm Spongebob's Atlantis SquarePantis. A la pel·lícula de 2008 August, dirigida per Austin Chick, va obtenir un paper secundari com a Ogilvie i va treballar al costat de Josh Harnett i Rip Torn, amb qui havia col·laborat a The Man Who Fell to Earth. [145] [146] Orientació sexual [ modifica ]

  • ↑ Fyfe, Andy «Too Dizzy» (en anglès). Mojo, 60 Years of Bowie, gener del 2007, pàg.

  • ↑ 25,0 25,1 David Buckley 2005, p.  41-42
  • ↑ « The 100 Greatest Singers of All Time» (en anglès).
  • ↑ Mitchell, Gail «The Elements of Style»
    . Billboard, novembre 2009, pàg.
  • ↑ Carr i Murray 1981, p.  41
  • ↑ David Buckley 1999, p.

     210-217

  • ↑ Greg Brooks; Simon Lupton. Freddie Mercury: La seva vida explicada per ell mateix.
  • ↑ David Buckley 1999, p.  99-105
  • ↑ Carr i Murray 1981, p.

     102-107

  • ↑ David Buckley 2004, p.  45
  • ↑ Carr i Murray 1981, p.  28
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.

     85-86

  • ↑ David Buckley 2005, p.  335-355
  • ↑ Christopher Sandford 1997, pàg.  93-95
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.

     280-86

  • ↑ « ChChChChanges» (en anglès). El biògraf David Buckley va observar: «L'essència de la contribució de Bowie a la música popular es troba en la seva excel·lent habilitat per analitzar i seleccionar idees fora de la música -de l'art, la literatura, el teatre i el cinema- i incorporar-les-hi; d'aquesta manera, el pop s'actualitza constantment».

    [136] A més, va expressar: «Només una persona va portar el glam rock a noves i enrarides altures i va inventar personatges dins del pop, unint el teatre i la música popular en un poderós tot sense costures». [137] La carrera de Bowie també va estar marcada per molts papers en produccions teatrals i cinematogràfiques, guanyant un cert prestigi com a actor per dret propi.

  • ↑ Carr i Murray 1981, p.

     78-80

  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  115
  • ↑ « "David Bowie to release" Space Oddity "multi-track to Celebrate moon landing"» (en anglès). New Musical Express, 06-07-2009. Bowie va contribuir amb la seva veu (cors) al disc que va consolidar Lou Reed el 1972, Transformer, i va coproduir el disc amb Ronson. [41] El seu propi disc de 1973, Aladdin Sane, va arribar al primer lloc de les llistes britàniques, sent el primer que ho va aconseguir.

    Bowie va descriure el disc com a «Ziggy va a Amèrica» i conté cançons compostes mentre viatjava pels Estats Units a la primera part de la gira de Ziggy, que després va seguir al Japó per tal de promocionar el disc. Aladdin Sane va engendrar dos singles del Top 5: « The Jean Genie» i « Drive-In Saturday». [42] [43]

  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.

     298-99

  • ↑ Marchese, David «The Inquisition: Scarlett Johansson». Find Your Voice: A Self-Help Instruccions for Singers
    .

  • ↑ 179,0 179,1 Schinder & Schwartz 2007, p.  482
  • ↑ 57,0 57,1 Christopher Sandford 1997, p.  135-136
  • ↑ David Buckley 2005, p.

     244

  • ↑ « Best artist by Rolling Stone» (en anglès). The Billboard Book of Number 1 Hits (en anglès).

  • ↑ 16,0 16,1 16,2 Christopher Sandford 1997, p.  19–20
  • ↑ David Buckley 2005, p.  413-14
  • ↑ Ned Raggett.

    « Oh! You pretty things» (en anglès).

  • ↑ David Buckley 2005, p.

     2

  • ↑ « Glam rock» (en anglès).

  • ↑ Schinder & Schwartz (2007): p. 483
  • ↑ Carr i Murray 1981, p.  116
  • ↑ 28,0 28,1 Christopher Sandford 1997, p.

     49-50

  • ↑ David Buckley 1999, p.  366-9
  • ↑ 33,0 33,1 33,2 Christopher Sandford 1997, p.  62-63
  • ↑ Yuan, Jada.

    « "David Bowie Takes Time Off, Sneaks Into Movies "» (en anglès).

  • ↑ Michael Campbell 2008, p.  254 Buckley va escriure: «Si Ziggy va confondre tant al seu creador com al seu públic, gran part d'aquesta confusió es va centrar en el tema de la sexualitat». [147] Bowie es va declarar bisexual en una entrevista amb Melody Maker el gener de 1972, gest que va coincidir amb l'inici del seu ascens a la fama com a Ziggy Stardust.

    [45] En una entrevista realitzada al setembre de 1976 per Playboy, Bowie va dir: «És cert, sóc bisexual, però no puc negar que he utilitzat aquest fet molt bé. Suposo que és el millor que m'ha passat». [148]

  • ↑ Larocca, Amy.

    « Chanel goes downtown» (en anglès)

    .

  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  25
  • ↑ David Buckley 2005, p.  466 A causa del seu poc èxit comercial, Bowie es va veure obligat a intentar guanyar-se la vida d'altres maneres.

    Va aparèixer en un anunci dels gelats Lyons Maid, però va ser rebutjat en un càsting de Kit Kat. [28] Es va fer una pel·lícula amb la intenció de promocionar el cantant de trenta minuts de durada amb actuacions del seu repertori, anomenada Love You till Tuesday. Tot i que no va sortir a la venda fins al 1984, les sessions d'enregistrament es van fer al gener de 1969 i va significar un inesperat gir en la carrera de l'artista quan Bowie va comentar als productors: «Tinc una nova cançó per a aquesta pel·lícula vostra».

    Poc després va produir un demo del que significaria el seu primer gran èxit, « Space Oddity», publicat un any després i que va coincidir amb l'arribada de l'home a la lluna. [28] Bowie va trencar les relacions amb Farthingale poc després de completar la pel·lícula i es va mudar amb Mary Finnigan com a la seva inquilina. [29] Continuant amb la divergència del rock and roll i el blues adquirida des dels seus treballs amb Farthingale, Bowie va unir forces amb Finnigan, Christina Ostrom i Barrie Jackson per dirigir un club de folk els diumenges a la nit al pub The Three Tuns de High Street, Beckenham, Londres.

    [29] Aviat es va convertir en el Beckenham Arts Lab i es va fer molt popular. The Arts Lab va organitzar un festival gratuït en un parc local, fet immortalitzat en la posterior cançó de Bowie « Memory of a Free Festival». [30] «Space Oddity» es va publicar l'11 de juliol, cinc dies abans del llançament de l' Apol·lo 11 i va entrar ràpidament al Top 5 del Regne Unit.

    El segon disc de Bowie, Space Oddity, el va ser publicat al novembre; primerament es va publicar al Regne Unit amb el títol David Bowie, però va causar confusió amb el seu predecessor del mateix títol, de manera que a la publicació nord-americana se li va canviar el nom a Man of Words/Man of Music. L'àlbum ple de lletres post-hippies sobre la pau, l'amor i la moralitat i amb música folk rock recolzada en cançons de rock més dur, no va ser un èxit en el moment de la seva publicació. [31]

  • ↑ 10,0 10,1 David Buckley 2000, p.

     33

  • ↑ Cole 2000, p.  744-53
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  278-79
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p
    .

     181-182

  • ↑ Thompson, Jody « Sixty things about David Bowie» (en anglès). (No 35): BBC News, 08-01-2007 [Consulta: 17 setembre 2010].
  • ↑ « How to say: Bowie» (en anglès).
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  274
  • ↑ 39,0 39,1 David Buckley 2005, p.

     135-136

  • ↑ Mohan, Dominic « Exclusive: Bowie Refusés knighthood».
  • ↑ David Buckley 2000, p.

     401

  • ↑ David Buckley 2005, p.  3
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  208, 211-212
  • ↑ Dave Thompson 2006, p.

     203

  • ↑ David Buckley 2005, p.  504-5
  • ↑ « The Man Who Fell to Earth» (en anglès).
  • ↑ David Buckley 2005, p
    .  238
  • ↑ David Buckley 2005, p.

     387

  • ↑ David Buckley 2005, p.  491
  • ↑ Paytress, Mark (2003). Bolan: The Rise and Fall of a 20th Century Superstar.
  • ↑ «Space Is the Place: Innovative Brooklyn rockers blast off to the future».

  • ↑ David Buckley 2005, p.  394
  • ↑ 148,0 148,1 « Interview: David Bowie» (en anglès).
  • ↑ Error en el títol o la url. Recording Industry Association of America.
  • ↑ Perpetua, Matthew « Unreleased David Bowie LP 'Toy' Leaks Online» (en anglès). Rolling Stone, 22-03-2011 [Consulta: 25 març 2011].

  • ↑ Dave Thompson 2006, p.  346 L'obra final del que Bowie va anomenar el seu « tríptic», Lodger (1979), evita la natura minimalista i ambiental dels dos anteriors, afegint-hi un retorn parcial del rock de guitarra i bateria de la seva època anterior a Berlín. El resultat és una barreja complexa de new wave i world music, incorporant també escales musicals orientals provinents de la regió de l' Hijaz.

    Algunes de les pistes es van compondre fent servir una baralla d' Oblique Strategies (un joc de cartes amb frases que havien de seguir) creades per Eno i Peter Schmidt: «Boys Keep Swinging» va implicar que els membres de la banda haguessin de canviar els seus instruments entre ells, «Move On» usa els acords de la cançó de Bowie «All the Young Dudes» tocats de l'inrevés, mentre que «Red Money» utilitza parts de «Sister Midnight», una cançó composta anteriorment amb Iggy Pop. [77] El disc es va gravar a Suïssa. Abans de la seva publicació, Mel Ilberman de RCA va dir: «Seria just dir-lo el Sergeant Pepper de Bowie [. ] un àlbum conceptual que descriu al Lodger («l'inquilí») com a un rodamón sense llar, rebutjat i victimitzat per les pressions de la vida i la tecnologia».

    Christopher Sandford el descriu dient: «El disc era tan esperat amb les seves eleccions tan dubtoses, i la producció va significar el final de l'associació de Bowie amb Eno, després de quinze anys». Lodger va arribar al número quatre al Regne Unit i al vint als Estats Units i se'n van extreure dos reeixits singles al Regne Unit, « Boys Keep Swinging» i « DJ». [78] [79] A finals d'any, Bowie i Angela van decidir divorciar-se, i després de mesos de batalles judicials, el seu matrimoni va acabar al començament de 1980.

    [80] 1980-1989: De superestrella a megaestrella [ modifica ] Freddie Mercury sobre Bowie De Scary Monsters (and Super Creeps) (1980) es va extreure un single número u, « Ashes to Ashes», que inclou el treball de textures de guitarra-sintetitzador dut a terme per Chuck Hammer i que torna a utilitzar el personatge de Major Tom de Space Oddity. La cançó va servir per mostrar internacionalment el moviment new romantic underground de quan Bowie va visitar el club de Londres «Blitz» (el lloc new romantic de moda) per contractar alguns dels membres regulars (inclòs Steve Strange de la banda Visage) per actuar al videoclip de la cançó, cèlebre per ser un dels més innovadors de l'època. [82] Encara que per a Scary Monsters va utilitzar alguns dels principis dels àlbums de Berlín, els crítics el van considerar molt més directe musical i líricament.

    La part hard rock del disc inclou cridaneres contribucions de guitarra de Robert Fripp, Pete Townshend, Chuck Hammer i Tom Verlaine. [83] Mentre «Ashes to Ashes» arribava al número u al Regne Unit, Bowie va començar un treball de tres mesos protagonitzant l'obra The Elephant Man a Broadway. [84]

  • ↑ Christopher Sandford 1997, p
    .

     273 Bowie es va associar amb Queen el 1981 per col·laborar al single « Under Pressure». El duo va ser un èxit, convertint-se d'aquesta manera en el tercer número u de Bowie al Regne Unit. Aquell mateix any, va fer un cameo a la pel·lícula alemanya Christiane F.

    , una història real de drogoaddicció adolescent al Berlín dels anys 1970. La banda sonora, plena de música de Bowie, es va publicar amb el títol de Christiane F.

    Bowie també va protagonitzar l'adaptació televisiva de l'obra de Bertolt Brecht Baal, feta per la BBC el 1981. Coincidint amb la retransmissió, es va publicar un Extended Play de cinc cançons de l'obra, gravades a Berlín, amb el títol de David Bowie in Bertolt Brecht's Baal. El març de 1982, un mes abans de l'estrena de la pel·lícula de Paul Schrader Cat People, es va publicar com a single la cançó homònima de Bowie, « Cat People (Putting Out Fire)», que va arribar a ser un èxit menor als Estats Units i va entrar al Top 30 britànic.

    [85]

  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  138
  • ↑ David Buckley 2005, p.  526
  • ↑ Filicky, Brad (10 de juny de 2002).

    "Reviews, David Bowie: Heathen". CMJ New Music Report (CMJ) 71 (766): 13.

  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.

     154-55

  • ↑ « The 100 Greatest Artists of All Time» (en anglès).

  • ↑ « Ivor Novello Awards» (en anglès).
  • ↑ « La gran exposició sobre David Bowie arriba a Barcelona» (en ca).
  • ↑ Dave Thompson 2006, p.

    « Bowie: a Biography by Marc Spitz: Review» (en anglès).

  • ↑ 139,0 139,1 David Buckley 2005, p.  49
  • ↑ David Buckley 2005, p.  252
  • ↑ David Buckley 2005, p.

     493-5

  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  252-3
  • ↑ 61,0 61,1 Christopher Sandford 1997, p.  158
  • ↑ Dave Thompson 2006, pàg.

     291-2

  • ↑ 187,0 187,1 Prasad, Raekha
    . « Pop stars hail Bowie's influence» (en anglès).
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  289
  • ↑ David Buckley 2005, p.

     180-183

  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  166-168
  • ↑ Rimmer, Dave. New Romantics: The Look (2003), Omnibus Press, ISBN 0-7119-9396-3.

  • ↑ David Buckley 2000, p.  533-4
  • ↑ Michaels, Sean « David Bowie's Unreleased album Toy leaks online» (en anglès). The Guardian [Regne Unit], 23-03-2011 [Consulta: 25 març 2011].

  • ↑ David Buckley 2005, p.  49-52
  • ↑ 2,0 2,1 Stephen Thomas Erlewine. « David Bowie's First Album» (en anglès).
  • ↑ David Buckley 2005, p.

     95-99

  • ↑ Driver, Mike. « "David Bowie A Reality Tour Review"» (en anglès). David Bowie (Rock & Roll Hall of Famers).

    Rosen Publishing Group, 2002, p.

  • ↑ Campbell 2008, p.  204
  • ↑ 11,0 11,1 Christopher Sandford 1997, pàg.  41-42
  • ↑ David Buckley 2000, p.

     289-291

  • ↑ Thrills, Adrian (9 de gener de 2009). Why the world is going gaga forma electro-pop diva Stefani]». Daily Mail (Associated Newspapers).

    Consultat l'11 de gener de 2011.

     183

  • ↑ David Buckley 2005, p.  293
  • ↑ Carr i Murray 1981, p.  108-114
  • ↑ 51,0 51,1 David Buckley 2005, p.

     204-205

  • ↑ 34,0 34,1 Christopher Sandford 1997, p.  67 - Freddie Mercury sobre la seva col·laboració amb Bowie al single
    .

    « Merry Christmas, Mr Lawrence review» (en anglès).

  • ↑ Dave Thompson 2006, 212
  • ↑ McKay, George. Senseless Acts of Beauty: Cultures of Resistance (en anglès).
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.

     292

  • ↑ Roberts, David (ed. Guinness World Records: British Hit Singles (en anglès).

    Guinness World Records, 2001, p.

  • ↑ ( Christopher Sandford 1997, p.  108)
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  35-39
  • ↑ Elizabeth Thompson 1993, p.

     217 L'amor de Bowie per l'actuació el va dur a involucrar-se plenament en els personatges que creava per a la seva música

    . «Fora de l'escenari sóc un robot.

    Això probablement explica per què prefereixo disfressar-me de Ziggy a ser David». Malgrat tots aquests èxits, la seva vida personal va topar amb diverses dificultats: en interpretar el mateix paper durant llargs períodes de temps, va fer que fos impossible per a ell separar Ziggy Stardust, i després, The Thin White Duke, de la seva pròpia persona. Bowie va arribar a dir que Ziggy «no em va deixar tranquil durant anys.

    Aquí va ser quan tot va començar a agrir-se.

    Tota la meva persona es va veure afectada. Es va convertir en alguna cosa perillosa. Realment vaig tenir dubtes sobre el meu seny».

    [44] Les seves actuacions finals com a Ziggy, que incloïen cançons de Ziggy Stardust i d' Aladdin Sane, eren ultra teatrals i plenes de moments escandalosos a l'escenari, com ara despullar-se fins a quedar amb un tapall de lluitador de sumo o simular sexe oral amb la guitarra de Ronson. [45] Bowie va seguir de gira i va donar conferències de premsa com a Ziggy abans d'un abrupte i dramàtic «retir» al Hammersmith Odeon de Londres el 3 de juliol de 1973. Apareixen imatges d'aquest concert a la pel·lícula de 1983 Ziggy Stardust and the Spiders from Mars.

    [46] Un cop acabats Low i "Heroes", Bowie va passar gran part del 1978 a la gira Isolar II, portant la música dels dos primers discos de la «Berlin Trilogy» a gairebé un milió de persones en uns 70 concerts a dotze països. En aquest moment ja havia superat el seu problema amb les drogues, el biògraf David Buckley va escriure que Isolar II va ser «la primera gira en cinc anys en què Bowie no s'havia anestesiat amb copioses quantitats de cocaïna abans de pujar a l'escenari. ] Sense oblidar-se dels problemes que li havien causat les drogues, ara es trobava en un estat mental prou bo per tornar a voler fer amistats»

    .

    [75] Els enregistraments d'aquesta gira van donar com a resultat l'àlbum en directe Stage, publicat aquell mateix any. [76]

  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  125
  • ↑ Carr i Murray 1981, p.  11
  • ↑ David Buckley 2000, p.

     156

  • ↑ Nicholas Pegg 2000, p.  206-265
  • ↑ « Certified Awards Search» (en anglès).
  • ↑ « Pixies profile» (en anglès).
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  146
  • ↑ Martin Aston (2007).

    "Scary Monster", MOJO 60 Years of Bowie: p.

  • ↑ « The Big Question: How does the French honours system work, and why has Kylie been decorated?» (en anglès).

    The Independent, 08-05-2009 [Consulta: 17 setembre 2010].

  • ↑ John Ervin, "All The Pretty Horses 'Venus DeMars recounts glam band's history" City Pages 4 de maig de 2009 City Pages] (en anglès) Consultat l'11 de gener de 2011.
  • ↑ Christopher Sandford 1996, 1997, p.

     182-193

  • ↑ Carr i Murray 1981, p.  64 La fascinació de Bowie per tot allò espectacular va augmentar quan va conèixer el ballarí Lindsay Kemp: «Vivia d'emocions, va ser una meravellosa influència. La seva vida diària va ser el més teatral que he vist mai.

    Era tot el que jo podia imaginar que significava ser bohemi. [25] Kemp, d'altra banda, recorda: «no li vaig ensenyar realment a ser un artista del mim, sinó a exterioritzar-se més a si mateix, [. ] Jo li vaig permetre alliberar el seu àngel i dimoni interiors».

    [25] Estudiant art dramàtic amb Kemp, des de teatre d'avantguarda i mímica fins a comèdia de l'art, Bowie es va submergir en la creació de personatges que podria mostrar al món. Satiritzant la vida en una presó britànica, Bowie va compondre «Over the Wall We Go», cançó que es va convertir en un single de 1967 interpretat per Oscar; l'any següent, una altra composició de Bowie, «Silly Boy blue», va ser publicada per Billy Fury. [26] Després que Kemp assignés a Bowie amb Hermione Farthingale per a un minuet poètic, la parella va començar a sortir, poc després es van mudar junts a un apartament de Londres.

    Van formar una banda junts, on ella tocava la guitarra acústica i John Hutchinson, el baix, entre setembre de 1968 i començaments de 1969, quan Bowie i Farthingale van trencar, el trio va fer uns quants concerts en què combinaven folk, merseybeat, poesia i mímica. [27] 1969-1973: Del folk psicodèlic al glam rock [ modifica ] D' Space Oddity a Hunky Dory [ modifica ]

  • ↑ Pegg 2000, p.  307-309
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.

     191-192

  • ↑ 92,0 92,1 Christopher Sandford 1997, p
    .  275
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  278
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.

     54-60

  • ↑ David Buckley 2005, p.  106
  • ↑ Needs, Kris «The Passenger» (en anglès).

    Mojo, 60 Years of Bowie, gener del 2007, pàg.

  • ↑ David Buckley 2005, p.

     140

  • ↑ 18,0 18,1 Christopher Sandford 1997, p.

     17-44, 152-160

  • ↑ David Buckley 2000, p.  623-4 Bowie es va mudar a Suïssa el 1976 i va adquirir un xalet a les muntanyes al nord del llac Leman. En aquest nou entorn, el seu consum de cocaïna va augmentar i també va créixer el seu interès per aconseguir metes fora de la seva carrera musical.

    Va començar a pintar, arribant a produir moltes obres postmodernes. Quan estava de gira dibuixava esbossos en un quadern i fotografiava tot el que creia que després li serviria de referència per pintar. Visitava galeries d'art a Gènova i freqüentava el Museu Brücke de Berlín, de manera que, en paraules del seu biògraf Christopher Sandford, es va convertir en «un prolífic productor i col·leccionista d' art contemporani.

    ] No només es va convertir en un conegut client d'art expressionista, sinó que tancat al Clos des Mésanges va començar uns cursos intensius de música clàssica i literatura, a banda de començar a treballar en una autobiografia». [66] Amb el seu següent projecte, Bowie, en paraules del seu biògraf David Buckley, «va desafiar el nucli del que se suposava que era la música rock de l'època» i «va crear, possiblement, el culte més gran de la cultura popular». [7] Vestit amb un cridaner vestit i el cabell tenyit de roig, Bowie va posar en marxa el seu espectacle com a Ziggy Stardust al costat de The Spiders from Mars (Ronson, Bolder i Woodmansey) en un pub anomenat Toby Jug a Tolworth el 10 de febrer de 1972.

    [39] L'espectacle va ser molt popular: el va catapultar a la fama durant la seva gira pel Regne Unit dels mesos següents i va crear, com va descriure Buckley, un «culte a Bowie» que era «únic, la seva influència va durar més i ha estat més creatiu que, potser, cap altre ens dins del pop». [39] The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars es va publicar el juny de 1972 i combina elements del hard rock de The Man Who Sold the World i el rock/pop experimental de Hunky Dory. « Starman» va sortir a la venda com a single l'abril i va ser la primera pedra de la catapulta que llançà a la fama Bowie al Regne Unit: tant el single com el disc van entrar ràpidament en les llistes de vendes després de la seva actuació al juliol al programa musical Top of the Pops.

    L'àlbum, que va romandre dos anys a les llistes de vendes, aviat va coincidir amb Hunky Dory (sis mesos anterior), que es va veure arrossegat per l'èxit de The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars. Alhora, els singles « John, I'm Only Dancing» i « All the Young Dudes» (que no van ser extrets de cap dels seus discs), l'últim dels quals fou compost per la banda Mott the Hoople, es van convertir en èxits. La gira Ziggy Stardust Tour va continuar el seu camí cap als Estats Units.

    [40]

  • ↑ David Buckley 2005, p.  141
  • ↑ 216,0 216,1 Error en el títol o la url.

    Després de la separació de The Spiders from Mars, Bowie va intentar seguir endavant allunyant-se del personatge de Ziggy. El seu catàleg musical ja era bastant demandat: The Man Who Sold the World es va reeditar el 1972 juntament amb Space Oddity. « Life on Mars?», d' Hunky Dory, es va reeditar el juny de 1973 i va arribar al lloc número tres de la llista britànica de singles.

    « The Laughing Gnome» va entrar a la mateixa llista al setembre, arribant fins al lloc número quatre. [47] L'octubre va sortir a la venda Pin Ups, un recull de versions de les seves cançons favorites dels anys 1960 que es va posicionar al lloc número u de la llista britànica d'àlbums

    . Del disc es va extreure el single « Sorrow» que va arribar al lloc número tres, fent de David Bowie l'artista amb més vendes al Regne Unit de 1973, arribant a tenir sis dels seus discos a la llista de vendes a la vegada.

    [48] 1974-1976: Soul, funk i The Thin White Duke [ modifica ]

  • ↑ David Buckley 2005, p.  163
  • ↑ « August(2008)».
  • ↑ David Buckley 2000, p.  21
  • ↑ McNair, James «Tumble & Twirl» (en anglès). Mojo, 60 Years of Bowie, gener del 2007, pàg.

  • ↑ Gulla, Bob (2008). Guitar Gods: The 25 Players Who Made Rock History Greenwood.
  • ↑ « The Stacey Q & A» (en anglès).
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  137, 153 Les sessions d'estudi van continuar i van donar com a resultat el tercer àlbum del cantant, The Man Who Sold the World del 1970.

    Caracteritzat pel seu so d' hard rock provinent de la seva nova banda de suport, va ser un canvi radical del rock acústic i del folk d' Space Oddity. Per promocionar el disc als Estats Units, Mercury Records va finançar una gira d'entrevistes de costa a costa en la qual Bowie, entre gener i febrer de 1971, va concedir entrevistes als mitjans i a les emissores de ràdio. Per tal d'aprofitar el seu aspecte androgin —la portada original de la versió britànica mostrava al cantant amb un vestit — el cantant va portar-lo en la sèrie d'entrevistes que va fer, la qual cosa que va agradar als crítics.

    John Mendelsohn, de Rolling Stone el va descriure com a «enlluernador, gairebé una desconcertant reminiscència de Lauren Bacall». Al carrer també va provocar tota mena de reaccions, des del riure fins a l'exemple d'un vianant que li va treure una arma i li va dir: «Besa'm el cul». [35] [36] Durant aquesta gira d'entrevistes Bowie es va fixar en dos influents artistes nord-americans proto-punk que li van donar la idea del que després seria el personatge de Ziggy Stardust: una barreja entre Iggy Pop i la música de Lou Reed, la qual cosa va donar com a resultat «el suprem ídol del pop».

    [35] Una de les seves antigues xicotes el va recordar «gargotejant en un tovalló sobre una esbojarrada estrella del rock anomenada Iggy or Ziggy» i que a seva tornada a Anglaterra va declarar la seva intenció de crear un personatge «que semblés que acabés d'aterrar de Mart». [35]

  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  301-8 Abans d'acabar el 1976, l'interès de Bowie per la vibrant escena musical alemanya, a banda de la seva addicció a les drogues, el van fer mudar a Berlín Oest per tal de desintoxicar-se i revitalitzar la seva carrera.

    Compartia pis amb Iggy Pop a Schöneberg i va començar a treballar amb Brian Eno, enfocant-se en la música ambiental i minimalista, de tal manera que es va fer el primer de tres àlbums, coproduïts amb Tony Visconti, que més endavant es coneixerien com a la « Berlin Trilogy». [67] Durant aquesta mateixa època, Iggy Pop va completar el seu àlbum de debut, The Idiot, amb Bowie com a músic i coescriptor, i la seva continuació, Lust for Life, i va fer una gira pel Regne Unit, Europa i els Estats Units entre el març i l'abril del 1977. [68] Low (1977), parcialment influït pel so krautrock de bandes com Kraftwerk i Neu!, evidencia un canvi en la forma de compondre de Bowie, canviant d'un mètode narratiu a una forma musical més abstracta on les lletres són esporàdiques i opcionals.

    Quan va sortir al mercat va rebre crítiques negatives, va ser una publicació que RCA Records, ansiosa per mantenir la seva empenta comercial, no va rebre de bona gana, i que l'ex-mànager de Bowie, Tony Defries, qui encara tenia interessos financers en els assumptes del cantant, va intentar impedir. Malgrat les prediccions, de Low es va extreure el single « Sound and Vision», que es va posicionar al número tres de la llista britànica. L'àlbum, al Regne Unit, va superar en vendes al seu predecessor Station to Station, arribant al número dos de les llistes.

    El 1992, el compositor contemporani Philip Glass va descriure Low com a «l'obra d'un geni» i el va utilitzar com a base del seu Symphony No 1 "Low"; posteriorment, Glass va usar el següent disc de Bowie per a la seva obra de 1996 Symphony No 4 "Heroes". [69] [70] Glass va elogiar Bowie i la seva facilitat per crear «peces de música bastant complexes, emmascarades com a peces senzilles». [71]

  • ↑ Doggett, Peter «Teenage Wildlife». Mojo Classic, 60 Years of Bowie, gener 2007, pàg. South-Western College Pub, 2007, p.
  • ↑ 154,0 154,1 Christopher Sandford 1997, p.

    « Jovialidade sem botox» (en portuguès), 24-09-2003.

  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  208
  • ↑ Vladimir Bogdanov 2001, p.

     66 Bowie en una actuació del 5 de juliol de 1974 al Charlotte Park Centre, Carolina del Nord, durant la gira de Diamond Dogs

  • ↑ Schinder & Schwartz 2007, p.  500
  • ↑ David Buckley 2005, p.  485
  • ↑ David Buckley 2005, p.

     19 El resultat de les sessions de gravació de Filadèlfia és Young Americans (1975). El biògraf Christopher Sandford va escriure: «Al llarg dels anys, la majoria dels rockers anglesos havien intentat, d'una manera o altra, convertir-se en negres per extensió

    . Pocs havien tingut èxit com el que va tenir Bowie en aquell moment».

    [53] El so de l'àlbum, que el cantant identifica com a « plastic soul», va significar un canvi radical d'estil, cosa que va sorprendre a molts dels seus devots del Regne Unit. [54] Young Americans va suposar el primer número u de Bowie als Estats Units amb la cançó « Fame», coescrita amb John Lennon, qui a més va contribuir cantant els cors, i Carlos Alomar. Va ser un dels primers artistes blancs a participar en el xou de varietats de la televisió nord-americana Soul Train, on Bowie va cantar fent playback «Fame» i « Golden Years», single publicat l'octubre.

    [55] Young Americans va ser un èxit comercial tant als Estats Units com al Regne Unit i una reedició del single de 1969 «Space Oddity» es va convertir en el primer número u britànic pocs mesos després d'aconseguir la mateixa gesta amb «Fame» als Estats Units. [56]

  • ↑ David Buckley 2005, p.  48-9 Bowie també va treballar a la producció teatral de Broadway L'home elefant i va ser lloat per la seva expressiva interpretació.

    Va interpretar el paper 157 vegades entre 1980 i 1981. [84] A la pel·lícula Christiane F. - Wir Kinder vom Bahnhof Zoo, un film biogràfic de 1981 que descriu la drogoaddicció d'una jove a l'oest de Berlín, Bowie apareix en un cameo, interpretant-se a si mateix fent un concert a Alemanya.

    A la banda sonora, Christiane F. (1981), hi figura molt material dels seus discos de la «Berlin Trilogy». [140] Bowie va figurar també a The Hunger (1983), una pel·lícula de vampirs amb Catherine Deneuve i Susan Sarandon.

    A la pel·lícula de Nagisha Oshima del mateix any, Bon Nadal, Mr. Lawrence, basada en la novel·la de Laurens van der Post The Seed and the Sower, Bowie va encarnar Jack Celliers, un presoner de guerra en un camp d'internament japonès. Un altre músic, Ryuichi Sakamoto, va interpretar el comandant que se sentia minat pel comportament estrafolari de Celliers.

    [141] Després, Bowie va fer un cameo a Yellowbeard, una comèdia de pirates de 1983 creada pels membres de Monty Python i un petit paper com a Colin, el sicari a la pel·lícula de 1985 Into the Night. No obstant això, va rebutjar interpretar el malvat Max Zorin a la pel·lícula de James Bond de 1985 Panorama per matar. [142]

  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.

     197

  • ↑ Ankeny, Jackson
    . « Marilyn Manson» (en anglès).
  • ↑ « El nou disc de Davie Bowie ja es pot escoltar en 'streaming'». Ara, 01-03-2013 [Consulta: 1r març 2013].

  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  149
  • ↑ David Buckley 2000, 623
  • ↑ Paytress, Mark «The controversial Homecoming».

    Mojo, 60 Years of Bowie, gener 2007, pàg. Burroughs live: The collected Interviews of William S. Burroughs, 1960-1997 (en anglès). ISBN 1584350105 [Consulta: 5 novembre 2010]. Rock 'n' Roll 's Strangest Moments: Extraordinary Tals from Over Fifty Years (en anglès).

  • ↑ 107,0 107,1 107,2 « "David Bowie: Rock and Roll Hall of Fame Induction"» (en anglès).
  • ↑ David Buckley 1999, p.

     100

  • ↑ 29,0 29,1 Christopher Sandford 1997, p.

     22, 36-37

  • ↑ David Buckley 2005, p.  165-66
  • ↑ 84,0 84,1 Christopher Sandford 1997, p.  205-207
  • ↑ James I.  142
  • ↑ 35,0 35,1 35,2 Christopher Sandford 1997, p.  73-74
  • ↑ David Buckley 2005, p.

     46

  • ↑ Nicholas Pegg 2000, p.  209-210 Bowie va conèixer Angela Barnett l'abril de 1969 i es va casar amb ella l'any següent. Aquest fet va tenir gran impacte en ell i va influir sobretot a la seva carrera, la qual cosa va minimitzar la influència de Pitt.

    [32] Com que s'havia establert com a artista en solitari gràcies a «Space Oddity», Bowie va començar a sentir una carència: «Una banda completa i gent amb qui gravar i amb qui pogués relacionar-se personalment». [33] el seu punt feble es va recalcar per la seva rivalitat artística amb Marc Bolan, que en aquell moment era el seu guitarrista de sessió

    . [33] Va formar una banda amb John Cambridge, un bateria a qui Bowie havia conegut a l'Arts Lab, Tony Visconti com a baixista i Mick Ronson com a guitarrista.

    Després d'un breu i desastrós començament com a The Hype, el grup va tornar a la configuració original en la qual es presentava a Bowie com a artista en solitari. [33] El seu primer treball d'estudi es va espatllar a causa de les diferències entre Bowie i Cambridge sobre l'estil de bateria, les coses es van acabar quan Bowie, molt enfadat, va acusar Cambridge d'estar «fotent el meu àlbum». A causa d'això Mick Woodmansey va reemplaçar poc després a Cambridge.

    [34] Poc després, Bowie va acomiadar al seu mànager i el va reemplaçar per Tony Defries. Això va resultar en un llarg litigi, la conseqüència del qual va ser que Bowie va haver de pagar a Pitt una indemnització. [34]

  • ↑ Nicholas Pegg 2000, p.

     29

  • ↑ Roberts, Chris « Action Painting». "Under Pressure" va sorgir per casualitat, David va venir a veure'ns a l'estudi, [. ] comencem a jugar junts amb alguna cosa i tot va sortir de manera molt espontània i ràpida.

    ] Va ser un veritable plaer treballar amb ell, té un talent enorme.

  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  9–16 L'inici de la seva carrera com a actor és anterior el seu èxit com a músic.

    Havent estudiat teatre avantguardista i l'art del mim sota la direcció de Lindsay Kemp, va actuar en el paper de Cloud a la producció de Kemp de 1967 Pierrot in Turquoise (convertida posteriorment en la pel·lícula de televisió de 1970 The Looking Glass Murders)

    . [138] Al curtmetratge en blanc i negre The Image va encarnar un nen fantasma que emergeix d'un quadre d'un pintor bastant pertorbat amb la intenció d'embruixar-lo. [139] Aquell mateix any, va aparèixer com a extra a la pel·lícula basada en la novel·la còmica de 1966 The Virgin Soldiers.

    [139] El 1976, va guanyar prestigi pel seu primer paper protagonista, encarnant Thomas Jerome Newton, un extraterrestre d'un planeta en vies d'extinció a The Man Who Fell to Earth, dirigida per Nicolas Roeg. A Just a Gigolo, una producció anglo-alemanya dirigida per David Hemming, Bowie va actuar en la funció protagonista de l'oficial prussià Paul von Pryzgodski, que, tornant de la Primera Guerra Mundial, és descobert per una baronessa ( Marlene Dietrich) i es converteix en un dels seus gigolós. Bibliografia emprada La publicació el gener de 1976 de l'àlbum Station to Station va ser seguida d'una gira de tres mesos i mig per Europa i els Estats Units.

    Amb un escenari auster, l' Isolar - 1976 Tour incloïa cançons del disc, incloent-hi la llarga i dramàtica « Station to Station», les balades « Wild is the Wind» i « Word on a Wing», i les més funky « TVC 15» i « Stay». La banda que va reunir per a l'àlbum i la gira (Alomar [guitarra rítmica], George Murray [baix] i Dennis Davis [bateria]), va continuar amb Bowie el que quedava de dècada. La gira va ser un gran èxit, tot i que es va enfangar en controvèrsies de tipus polític.

    Es diu que Bowie va dir a Estocolm que «el Regne Unit es beneficiaria amb un líder feixista», i va ser detingut a les duanes russo-poloneses per tenir parafernàlia nazi. [62] Es va parlar encara més del tema quan el maig va arribar a Londres i va protagonitzar el que es coneix com a «l'incident del Victoria Station». Va arribar en un Mercedes descapotable i va saludar la gentada d'una manera que alguns van interpretar com a una salutació nazi, moment que fou capturat en una fotografia i publicat a la revista NME.

    Bowie va al·legar que simplement el fotògraf l'havia caçat a mitja salutació. [63] Més endavant va culpar dels comentaris feixistes d'aquella època a les seves addiccions i al personatge The Thin White Duke. [64] «Era fora de tot control, totalment boig.

    Estava molt ficat en la mitologia.

    Tot això de Hitler i la dreta. [61] Segons el dramaturg Alan Franks en un article a The Times, «estava realment "trastocat". Va tenir unes molt males experiències amb les drogues dures».

    [65] 1976-1979: Berlín [ modifica ]

  • ↑ Barros, Ana Paula de. « David Bowie, para ler no último volume» (en portuguès).

    Article principal: Filmografia de David Bowie Insatisfet amb el nom artístic de Davy (i Davie) Jones, que a mitjan dècada de 1960 es podia confondre amb Davy Jones de The Monkees, Bowie va decidir canviar el seu nom i va escollir Bowie en honor a Jim Bowie i el ganivet que va popularitzar. [10] El seu single en solitari d'abril de 1967, « The Laughing Gnome», en el qual va utilitzar una tècnica d'accelerar les gravacions vocals a l'estil de The Chipmunks tampoc va entrar a les llistes de vendes. Sis mesos després va llançar el seu àlbum de debut David Bowie, una amalgama de pop, rock psicodèlic i music hall.

    Va tenir el mateix resultat, la qual cosa va significar el seu últim llançament en dos anys. [24]

  • ↑ Nicholas Pegg 2000, p
    .  90-92
  • ↑ « Bowie announces world tour» (en anglès).

  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  43
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  12
  • ↑ Erlewine, Stephen Thomas. « Station to Station Review» (en anglès).
  • ↑ Carr i Murray 1981, p.  68-74
  • ↑ Dave Thompson 2006, p.

     293

  • ↑ 120,0 120,1 David Buckley 2004, p.  16
  • ↑ David Buckley 1999, p.  101
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.

     60

  • ↑ Carr i Murray 1981, p.  52
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.  106-107
  • ↑ David Buckley 2000, p.

     512-3 Bowie actuant a Oslo el 5 de juny del 1978

  • ↑ « Lifetime Achievement Award: Past Recipients» (en anglès).

    National Academy of Recording Arts & Sciences, Inc.

  • ↑ « Past Award Winners» (en anglès). The Academy of Science Fiction Fantasy & Horror Films.
  • ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 David Buckley 2005, p.  516–17, 524, 529
  • ↑ Christopher Sandford 1997, p.

     28

  • ↑ Mitch Schneider, Lathum Nelson. « DAVID BOWIE: 'A REALITY TOUR' EARNS TOP-GROSSING STATUS AS TOUR OF THE YEAR» (en anglès). Mitch Schneider Organization, 16-07-2004.
  • ↑ Elizabeth Thomson 1993, p.  13
  • ↑ Filho, Helio.

    « Biografia de David Bowie diz que bissexualidade era marketing» (en portuguès), 30-04-2010.

  • ↑ 23,0 23,1 Christopher Sandford 1997, p
    .

     29-30

  • ↑ « David Bowie» (en anglès).

  • ↑ Stuart Lenig 2010, p.  44
  • ↑ « Mor David Bowie als 69 anys».

    A Hunky Dory, l'àlbum de 1971, Visconti, productor i baixista de Bowie, va ser substituït en ambdós rols per Ken Scott i Trevor Bolder respectivament. Va significar el retorn parcial del cantant de pop lleugerament boig d'«Space Oddity» a la cançó « Kooks», la qual fou composta per al seu fill, Duncan Zowie Haywood Jones, nascut el 30 de maig. [37] En altres cançons, el disc va explorar temàtiques més serioses i conté inusuals homenatges a les seves influències amb cançons com « Song for Bob Dylan», « Andy Warhol» i « Queen Bitch», una imitació de The Velvet Underground.

    En aquell moment no va tenir un gran èxit comercial. [38] Ziggy Stardust [ modifica ] Bowie va adoptar el seu nom artístic en honor a Jim Bowie, creador del ganivet Bowie

  • ↑ LOVE ME, Yasue Matsuura, Takao Nakagawa, Shinko Music Publishing Company, Ltd 1989.